Vidapervida: Lidia Falcón, una dona de verbs.

Macu gimeno i Lidia Falcón. Foto: Gràcia Ausiàs. 

Ahir vaig assistir a la presentaciò del llibre de Lidia Falcón, La pasión feminista de mi vida, en un acte organitzat per l'Àrea de la dona i la de Cultura d ela Intersindical. Vaig tindre l'ocasió de conéixer personalment una de les dones més importants de la transició. Lidia, en persona, és una dona carismàtica, culta, curiosa i amable. Va ser una bona vesprada. Us penge el text que vaig preparar per a la presentació. Espere que us agrade. Presentació de Lidia Falcón: "Ma mare sempre em diu que “fins i tot en l’infern s’ha de tindre amics”, i amigues, i té raó perquè justament això, l’amistat, em permet estar ací hui per parlar d’una dona que m’ha acompanyat durant molts anys de la meu vida. Gràcies a Macu, una amiga que confia amb mi i, i gràcies a les amigues i amics de la Intersindical amb qui he treballat durant un temps i amb qui compartisc tantes inquietuds i projectes=. El llibre, que presentem comença amb un poema, i el primer vers marca el to de l’obra, contundent, ferma, coral: un verb que es repetix com una obstinació, un verb que es converteix en una voluntat. He sido siempre una y repetida... He sido siempre terca y arriesgada.... y en campo abierto nunca temí nada.... sorbí yo la verdad que vivifica.... ¿Acaso una mujer no siente, y vibra y ama.. ¿Acaso no soy hoy aquella misma? En les pàgines de La pasión feminista de mi vida, he trobat les “unes i les repetides”, he trobat les dones i els hòmens amb qui ella va treballar, a les que va estimar, les que la van trair. Però també he trobat moments de la meu vida, que ni recordava. I he trobat la meua inocència, que és part de la seua. I he trobat aquella manera de dir i la ferma convicció de l’autora quan cita Gramsci “La veritat sempre és revolucionària”. Les memòries, sobretot unes memòries d’una sinceritat, i d’un detall, d’una valentia, i d’una contundència com les que ha escrit Lidia, acaben per ser també la nostra memòria. La lectura del llibre m’ha produït la sensació de travessar un espill i veure-hi l’altra part. I m’ha reconfortat, perquè estava preparada per descobrir el misteri. He trobat la passió: “Reflexionamos sobre la importancia que tendria publicar una revista feminista, por primera vez en España desde la Guerra Civil, y del impacto que causaria...Era preciso disponer del medio que fuera el núcleo de unión de todas las mujeres que quisieran compartir el ideal feminista”....“la sacamos de la nada....con una tirada inicial de 20.000 ejemplares, que se convirtio pronto en 34.000....” parla de Vindicación feminista, que vaig llegir quan encara era una cria. I he trobat una explicació, a les discusions de les assembles de dones en el Teatre Escalante, a València, en llegir què va passar l’any 1975 en les Jornades Feministes de Madrid:“ En aquella assamblea se iban a decidir las dos grandes lineas del feminismo para el futuro de muchos años: el que era dependiente de los partidos políticos y el que iba a luchar autonónomamente...fue imposible llegar a unas conclusiones unitarias porque Dulcinea se opuso...recuerdo con tristeza su obsesión por cumplir las consignas de su partido (PC)...” I he tornat a sentir el mensyspreu i la desconfiança de les dones que militaven en partits de l’òrbita comunista, la primera vegada que vaig participar en un 8 de març, en Sueca. “ Ellas, eran las comunistas y ..nosotras las señoritas burguesas”. Com jo. La forma absolutament descarnada amb què explica els fets i les actituds dels partits polítics, sobretot del PSUC i del PCE, m’ha recordat una altra dona Maria Antonietta Macciocchi, una dona que també buscava la veritat, expulsada del PCI, filla d’antifeixeistes, i les seues memòries Duemila anni di felicita (Dos mil anys de felicitat). L’any 2000, una periodista italiana, escrivia sobre les memòries de la Macciochi el següent. Jo,i disculpeu la comparació,hi veig el paral·lelisme, amb totes les matisacions que vulgau: “per a les dones que cinquanta anys enrere, es van llançar a la palestra de la política i la lluita social, o més generalment l'escenari mundial, les anomenades virtuts masculines de l’audàcia i de la voluntat, els resultaven necessàries però no suficients. Per perfilar-se nítidament necessitaven una forta càrrega d'excentricitat, una riquesa interior que anara més enllà del que " no era convencional” i una 'indomable energia per expressar-la. Potser per això tot el món critica Maria Antonieta en la seva atrafegada vida. La seua energia confon i espanta. La consideren ambiciosa, espúria, fanàtica. Ella mateixa es creu les definicions que li fan i cau fàcilment en els paranys aliens. Però l’obra autobiogràfica li recorda qui és: "Macciocchi, sonno io... ma ce n’è anche una altra” Maria Antonieta ha escrit molt sobre la seva vida: no només per ser testimoni sinó per escapar de les limitacions que li imposaven les definicions dels altres.”

dibuix Manola Roig 

 Per acabar, com una constantació que el món és molt menut us llegiré el que explica un dels meus personatges, una Donueta, que és hereva del dibuixos de Núria Pompeia, amb qui Lidia va treballar en aquella obra Cartas a una idiota española. És el meu homenatge a Lidia, i a les dones que “en los tres años de guerra civil se entregaron heroicamente a la defensa de la República, cuya supervivència sabían que era la suya propia. y cuya derrota les significó el exilio, el campo de concentración, la carcel y la esclavitud doméstica.” Donueta: més que farta Sóc de les que creuen en la importància dels verbs: cuinar, parir, viure, treballar, ajudar, construir, defensar-se, créixer, atendre, ensenyar, decidir, pensar, estalviar, reflexionar, actuar, mediar, alleugerir, parlar, escoltar, guarir,envellir, prendre, malcriar, estimar, gastar, compartir, barallar-se, dirigir, opinar, jugar, abraçar, insultar...I la meua experiència m’ha desmostrat que només amb els verbs i les frases ordenades i senzilles, sense massa elements distorsionadors ens podem entendre. Els adjectius són una font inegotable de maldecaps, malsentesos , prejudicis. En el cas que us vull exposar, el meu, el de una dona com vosaltres, els adjectius ens acompanyen sempre i s’han convertit, crec, en els nostres majors enemics. Des de posicions ideològiques compromeses, des de la dreta, des de l’esquerra, des de les cadires de les oficines, o els caus familiars, des de les trones de l’església o dels mitjans de comunicació ens aboquen adjectius, com qui tira confetti en una festa. Un confetti que només serveix per a la classificació, la taxonomia i el prejudici. Se suposa que he de ser segons més convinga santa, rebel, autónoma, generosa, amant, fidel, pura, sexi, simpàtica, seriosa, altruista, intel·ligent, amiga, valenta, callada, obedient, silenciosa, valenta, clarivident, espavilada, llesta, afable, amable, educada, ordenada, neta, lluitadora, sumisa... 

Què voleu que us diga! les coses com més clares, millors: a cada verb, un substantiu, a cada acció el seu subjecte. Això reclame, per a mi i per a vosaltres. Sóc una dona, amb verbs i sense adjectius. A.V.